www.barcelonaconnectada.cat
 
 
 

1900: L’atracció de la gran Barcelona


La metròpoli de Barcelona, reunida en un sol municipi arran de la unificació política de les poblacions del Pla amb les agregacions de l’any 1897, entrà al segle XX amb 544.000 habitants, dels quals un 38% havia nascut fora de la província (21% fora de Catalunya). En les dècades anteriors la ciutat havia crescut notablement per les necessitats de la indústria i de la urbanització que, juntament amb episodis com l’Exposició Universal de 1888, havien atret una nombrosa població rural.

El gruix dels nous barcelonins provenia de comarques catalanes de baix rendiment agrari i de zones vitícoles afectades per la fil·loxera, sobretot de les províncies de Tarragona i Lleida. Era mà d’obra poc qualificada que s’ocupava a les fàbriques tèxtils, la construcció, el servei domèstic i la venda ambulant.

 

 
 

A aquesta immigració s’hi afegia un flux menor d’obrers especialitzats, gent d’ofici i petits empresaris, arribats des de comarques amb tradició fabril, que treballaven en la indústria o bé establien comerços i negocis. Alhora, les famílies benestants de tot Catalunya solien enviar algun fill a estudiar a Barcelona que, un cop convertit en professional, sovint es quedava a la capital.

Entre les aportacions humanes provinents de més enllà de Catalunya destacava la immigració arribada de València i Aragó, que s’ocupava a les fàbriques i en algunes activitats artesanals. Hi havia també un 1,7% d’estrangers, uns nou mil ciutadans, entre els quals destacaven els tècnics d’alta qualificació que s’incorporaven a les capes professionals barcelonines.

Els barris populars i obrers del nucli antic (Raval, Barceloneta, Sant Pere i Santa Caterina), l’Eixample més popular (barri de Sant Antoni) i els suburbis industrials i menestrals (Sants, Gràcia, Sant Martí i Sant Andreu) concentraven la major part dels arribats de fora. Sovint en aquests barris es constituïen petites comunitats i agrupacions per pobles d’origen o per especialitats laborals.